El risc de contreure la Legionelosi dependrà del tipus i intensitat del bacteri a la qual estiguem exposats, així com en l’estat de salut de la persona afectada. Evidentment, en persones inmunodeprimides, diabètiques, malalts amb malalties pulmonars cròniques, fumadors, alcohòlics..s’incrementa aquest risc de manera important.
La malaltia s’adquireix principalment en dos àmbits:
1. comunitari
2. hospitalari (anomenat també nosocomial= infeccions en hospitals).
La taxa d’atac en la població en general (nombre de persones malaltes/nombre de persones exposades) en els brots de legionel·la és de 0,1 a 5% en la població general segons l’OMS. La taxa de mortalitat, si no s’administren els antibiòtics adequats) pot ser del 15 al 20%.
En els casos nosocomials, la freqüència és d’entre el 0,4 al 14% i si no es dóna el tractament necessari la taxa de mortalitat pot ser del 40 i fins a de el 80% en pacients inmunodeprimits.
Principalment és la Legionel·la Pneumophila la principal responsable de la legionelosi. La Legionel·la pneumophila serogrup 1 i serogrup 6 són les que ocasionen més del 80% dels casos de legionelosi.
Com es tracta la legionelosi? Pel que fa referència al tractament de la malaltia en humans, la eritromicina és un dels antibiòtics més eficaços. També la fluoroquinona, aztrocicina, claritromicina i la rifampimicina. Aquest últim antibiòtic es subministra com a segon antibiòtic en pacients que presenten una contaminació mixta i permet obtenir una bona activitat sobre els Streptococcus pneumoniae.
Quan parlem de la Febre de Pontiac, una altra de les formes clíniques de legionelosi, aquesta no precisa de tractament.
És determinant, pel control de la malaltia conèixer exactament el serogrup, espècie i tipus de microorganisme de Legionel·la a la qual ens estem enfrontant. Per a això, l’epidemiologia clínica té una importància vital.